-Qui és, en Jaume Ventura?
—“Tinc 70 anys i formo part de la plataforma Badalona Acull i, dins d’aquesta plataforma, de Justícia i Pau. La meva vinculació amb Justícia i Pau ve de lluny: fa uns 25 anys vaig tenir la sort de conèixer una gran persona, l’Arcadi Oliveres. Vaig fer uns cursos amb ell i em va canviar la vida, sobretot pel que fa a la sensibilitat davant les injustícies i la necessitat d’actuar. Durant els últims anys de la meva vida laboral vaig ser cap de producció en una indústria alimentària que llençava cada dia centenars de quilos d’aliments. Allò em va marcar molt. Vaig decidir que, quan em jubilés, dedicaria esforços a lluitar contra aquest malbaratament. Per això m’ha fet especialment feliç que, aquest abril del 2025, s’hagi aprovat al Parlament de Catalunya una llei que obliga tots els punts d’alimentació a tenir un pla contra el malbaratament.”
—Quines entitats o ONG formen part de Badalona Acull?
—“Badalona Acull agrupa un nombre d’entitats que ha anat creixent amb el temps. Abans érem unes 40, però arran d’un fet molt important que va passar a Badalona, un desallotjament que consideràvem injust i denunciable, moltes entitats es van adreçar a nosaltres per sumar-s’hi. En aquests moments podríem parlar d’unes 60 o 70 entitats, aproximadament.”
—Per què ha volgut dedicar la seva vida a ajudar les persones vulnerables?
—“Crec que és un sentiment que portes dins. Quan era petit, a la vostra edat, anava als Maristes i fèiem una cosa que en dèiem la recollida del Domund. Anàvem per les cases amb una guardiola i recollíem diners per a les missions. A mi em va impressionar molt. Em deien que era per als africans, per a la gent que passava gana, i jo pensava que potser algun dia acabaria sent missioner. Amb el temps, però, em vaig adonar que les necessitats també les tenim molt a prop. No m’ha calgut anar lluny per trobar persones que necessiten ajuda. A Badalona hi ha una bossa de pobresa important, i vaig pensar que era una gran oportunitat poder col·laborar-hi. Aquesta va ser la llavor, i a partir d’aquí tot ha anat evolucionant.”
—Quin és avui el perfil més habitual de les persones que arriben a Badalona Acull?
—“Hi ha perfils molt diversos. Majoritàriament són persones migrants, però també hi ha gent d’aquí a qui la vida no li ha anat bé. Hi ha persones que havien estat petits empresaris o comerciants, famílies que tenien una vida estable i que, per circumstàncies diverses, han acabat dormint al carrer. No són la majoria, però també hi són. Moltes persones han vingut al país amb ganes d’integrar-se, però s’han trobat amb moltes dificultats, sobretot administratives. N’hi ha que fugen de guerres, de la misèria o de problemes molt greus als seus països d’origen. Però també hi ha persones que fa anys que viuen aquí i que tenen necessitats. A Badalona, amb el meu company Carles Sagués, també treballem el tema dels desnonaments. Cada dia hi ha famílies amb una ordre de desnonament. Moltes són famílies migrants, però no totes.”
—Quines són les principals necessitats que us trobeu? Habitatge, alimentació?
—“Jo treballo sobretot en l’àmbit de l’alimentació, però la necessitat principal és l’habitatge. Un habitatge digne és imprescindible perquè les persones puguin viure amb dignitat. Els dimecres reparteixo aliments a unes 40 famílies vulnerables que ens deriven des de Badalona Acull. I quan entres en alguns habitatges veus situacions molt dures: pisos molt petits, de 40 metres quadrats, on hi viuen moltes persones i en condicions indignes. L’alimentació també és una necessitat important. A través de la nostra xarxa aconseguim aliments i els distribuïm entre col·lectius i famílies que prèviament han estat derivats. A més, ens arriben casos des de Sant Roc i fins i tot des de Can Ruti. M’han trucat serveis de pediatria i de cures pal·liatives pediàtriques per demanar ajuda per a famílies amb infants molt malalts, alguns amb càncer i de menys de cinc anys, que viuen en habitatges molt petits i amb molt pocs recursos. Quan t’acostes a aquestes famílies i truques a la porta, el que intentes és oferir una mica de dignitat: preguntar en què els podem ajudar i fer-los sentir que no estan soles.”
—Badalona té prou recursos per afrontar el sensellarisme i l’emergència habitacional?
—“Badalona és una ciutat de més de 200.000 habitants i hauria de tenir tres recursos bàsics que ara mateix no té. El primer és un alberg, amb una capacitat adequada a la dimensió de la ciutat i a les seves necessitats. El segon és un menjador social. L’alcalde ha dit que, si tot va bé, a finals de l’any que ve se n’obrirà un amb capacitat per a 30 persones. I el tercer és un centre d’emergència habitacional. Quan una família és desallotjada i es queda al carrer, on passa la nit? I si hi ha infants? Caldria un centre que pogués donar una resposta en 24 o 48 hores. Ara mateix, aquest recurs tampoc no existeix. Per tant, parlem de necessitats fonamentals per a una ciutat com Badalona.”
—La seva vinculació amb la parròquia de Sant Josep neix més de la fe o del compromís social?
-“Soc cristià, però un cristià crític. Vaig néixer en una Badalona catòlica, marcada pel nacionalcatolicisme, en què ser catòlic era gairebé obligatori. De jove vaig estar vinculat a la parròquia de Sant Josep i vaig ser monitor d’esplai, acompanyant nois i noies com vosaltres. La meva vinculació amb Sant Josep té a veure amb la fe, però també amb el compromís social. És la parròquia que tinc més a prop, on hi he tingut família, amics i moltes vivències. També m’hi han sensibilitzat temes com el del centre parroquial, pel qual he lluitat força i encara hi continuo implicat. Espero que això que ara són runes algun dia es converteixi en un camp de bàsquet, perquè siguin records del Sant Josep i de la canalla. Això és pel que jo estic lluitant: perquè almenys els equips infantils puguin entrenar i jugar partits dins d’aquest espai. A nivell de fe, no és que sigui especialment practicant, però sí que participo en algunes accions litúrgiques. El meu vincle principal amb la fe està més relacionat amb Sant Jeroni de la Murtra, on també em vaig casar i amb la comunitat del qual mantinc una relació molt estreta.”
—Quin paper ha tingut la parròquia en la seva manera d’entendre la justícia social i els drets humans?
—“La parròquia ha estat un espai molt important. Jo he passat per diferents partits polítics, però recordo especialment l’etapa en què vaig donar suport a Dolors Sabater. Em va fer molta il·lusió veure que persones que jo havia tingut a l’esplai —com en Marc Sallas, en Roger Sallas o la Laia Sabater— acabaven implicant-se políticament per intentar millorar la ciutat. A la parròquia intentàvem transmetre la fe, però també valors socials i compromís amb els altres. I d’això n’estic molt orgullós. Al final, la fe és una qüestió molt personal. Els meus fills, per exemple, no són creients, i jo ho respecto plenament. El que més valoro és el conjunt de valors humans que moltes persones aprenen en aquests espais.”
— Badalona és solidària?
—“Sí, hi ha molta gent solidària a Badalona. Fa uns mesos vam impulsar una iniciativa amb moltes entitats de la ciutat sota el lema “Tenim un somni: una Badalona justa i digna”. La idea era implicar escoles, entitats i ciutadania en la construcció d’una ciutat més cohesionada i més humana. Vam redactar deu punts relacionats amb la solidaritat, la convivència i la dignitat. El més important és que hi ha molta gent disposada a implicar-se.”
— I el jovent, és solidari?
—“Jo crec que sí. El jovent sorprèn. Potser viu la solidaritat d’una manera diferent de la nostra generació, però això no vol dir que no existeixi. Ho veig en els esplais, en els grups que treballen amb infants i també en els meus nets. En tinc quatre: de quinze, catorze i tretze anys. Quan parlo amb ells, sovint em fan veure les coses des d’una altra perspectiva. Un dels meus nets juga a bàsquet i m’explica que ell juga per l’equip, no per destacar individualment. I això és molt important: aprendre a compartir, a passar la pilota, a entendre que els altres també compten. Aquestes actituds em fan tenir esperança en les noves generacions.”
— Creu que a Badalona s’està criminalitzant la pobresa?
—“En part sí. Hi ha una estratègia política basada en la confrontació i en convertir els més vulnerables en enemics visibles. Després del desallotjament del Gorg vaig viure una situació molt clara: jo hi portava aliments i vaig veure com algú deixava una moto aparcada. Més tard, a les xarxes socials, es va difondre el missatge que aquella gent havia robat la moto. I això era mentida. Aquest tipus de discursos contribueixen a criminalitzar persones que, en realitat, només intenten sobreviure.
— L’augment de l’extrema dreta preocupa?
-“Sí, i molt. A Badalona hi ha un problema polític evident. El discurs de confrontació funciona electoralment i s’està aprofitant la por i la inseguretat per guanyar suport. Mentrestant, moltes necessitats socials continuen sense resoldre’s. Tenim milers d’habitatges buits en mans de fons voltor i, en canvi, hi ha famílies sense lloc on viure. Altres ciutats han impulsat polítiques d’habitatge social, però aquí això no és prioritari. Les polítiques socials haurien de ser centrals en una ciutat amb tantes desigualtats. Malauradament, sovint es prioritza la imatge i els grans esdeveniments abans que l’atenció a les persones.”
