-Encara queden dues jornades per acabar la lliga regular i arribar als play-offs, però, deixant de banda la classificació, com valora la temporada?
–“Penso que hem fet una temporada esportiva molt consistent pel que fa als resultats. Juguem dues competicions i, a la Lliga, hem aconseguit moltes victòries contra tots els equips. Hem guanyat els millors equips aquí a casa i estem per sobre de les vint victòries, que és una temporada molt sòlida. Sí que és veritat que no hem aconseguit l’objectiu, que era jugar la Final Four aquí a Badalona, però no tant per la temporada que estàvem fent, sinó per una circumstància concreta: vam perdre dos jugadors de la mateixa posició i això ens va trastocar una mica el control que teníem sobre com estava anant la competició.”
-Si hagués de definir la temporada amb una paraula, quina seria?
-“I·lusionant. Crec que és molt evident que el retorn d’en Ricky ha fet que el que estem vivint sigui molt especial, aquí i també fora d’aquí. Perquè quan juguem com a visitants també es nota molt aquest impacte. Tenim una combinació molt bona de jugadors, però l’efecte Ricky és mundial i tenim la sort de tenir-lo.”
–Què aporta la Penya a Badalona i al bàsquet?
-“La Penya aporta un bon exemple pel que fa a les oportunitats. Hi ha molta gent que la veu com un lloc on se’t pot oferir una oportunitat, i això no és tan habitual a la societat. Hi ha molta gent que és de la Penya i li té aquest afecte perquè s’hi reflecteix aquesta oportunitat que, en altres àmbits de la vida, potser també voldries tenir. I el meu cas pot servir d’exemple. No fa tant de temps jo jugava precisament al Badalonès, a l’Associació Esportiva Badalonès (AEB), i no a la Penya. Potser és més fàcil que un jugador format a la Penya acabi fent el camí fins aquí. Jo sí que m’he format a la Penya com a entrenador, però, sent de Badalona, crec que a molta gent li agrada que la Penya tingui fets, no només paraules, i que aposti per gent que es prepara, en qui creu i a qui dona una oportunitat.”
-Quins records té, del seu pas per l’Associació Esportiva Badalonès?
-“Jo vaig començar jugant a futbol al Badalona i, quan vaig començar a jugar a bàsquet, jo estudiava a La Llauna, però els meus companys de classe jugaven al Badalonès. De fet, el meu entrenador a l’AEB durant dos anys va ser en Dani Moreno, que ara és el preparador físic de la Penya i que va estudiar al Badalonès. Hi vaig jugar tres anys. I vaig començar al cadet C, o sigui que no estava ni amb els bons de la meva edat, que era el més normal perquè realment no havia jugat mai a bàsquet. I va ser en aquella edat, que vaig tenir un click. Puc dir que em vaig enganxar al bàsquet quan jugava a l’AEB. Em va enganxar molt aquesta capacitat de millora, que és el que després he treballat com a entrenador. Vaig tenir la sort d’estar en un grup que transmetia molta passió i això va fer que em tornés una mica boig i volgués estar tot el dia amb el bàsquet. I això és el que m’ha portat després, com a entrenador, a poder fer un camí molt llarg. Tinc molt bons records de l’AEB.
-Què és, l’ADN Penya?
-“Per mi, a banda del tema de l’oportunitat, és la idea de millorar en tots els aspectes com a persona. Crec que a la Penya tenim una part molt familiar i generem un entorn on entenem les diferències i ajudem tothom a millorar. Això serveix tant per a diferents tipus de jugador com per al nen que arriba aquí amb catorze o quinze anys i no té la seva família a prop, o per al jugador que arriba amb dinou anys i té unes altres necessitats. Generem un entorn on s’entén que el procés té alts i baixos. Hi ha molts llocs on no hi ha aquesta paciència, on no hi ha un procés real d’acompanyament. Quan passa una cosa positiva, intentem mantenir-nos amb els peus a terra. I quan el jugador, per qualsevol motiu, en el seu aprenentatge fa passos endavant i passos enrere, també l’acompanyem. No tot és que el vent bufi sempre a favor i vagis millorant sense parar. Hi pot haver una temporada en què no jugaràs tant, bé perquè t’estem ajustant la posició o perquè t’estem fent una proposta de millora més a llarg termini. Aquesta capacitat d’acompanyament i d’identificar la millora individual de cadascú, per mi, és la Penya. Abraçar-te en les coses bones i en les dolentes, acompanyar-te i saber-ho fer, a banda de competir. Perquè això, al final, sempre ho traslladem a una situació de pressió. Però quan has d’afrontar situacions de màxima exigència, saber que ets en un lloc on l’error forma part del procés i on veus que la gent sap què està fent et dona molta confiança.”
-Les universitats americanes són una amenaça per a un club com la Penya?
-“És una situació que ens obliga a ajustar una mica el model, però ho hem de mirar en positiu. Els joves han d’escollir les oportunitats que creuen que són millors per a ells en cada moment. Nosaltres tenim jugadors aquí als quals estem donant una oportunitat. Hi ha un moment que consideren que el seu camí és marxar fora, sigui per temes econòmics, esportius, per voler estudiar fora o per conèixer una altra cultura. Hi ha molts factors. Crec que a algunes persones els pot anar bé marxar fora de casa, viure el bàsquet i viure una experiència internacional, i després tornar aquí i continuar amb aquest procés d’aprenentatge. Cadascú aprèn d’una manera diferent. Nosaltres hem demostrat que podem ensenyar i ajudar molts tipus de jugadors. No només un talent natural com el Ricky Rubio, sinó també un jugador com l’Albert Ventura, que representa un perfil diferent. Són dos jugadors molt icònics de la Penya, però amb necessitats molt diferents. Amb el Ricky, potser l’ajuda que necessita és més aquesta educació que sempre ha tingut: ser un líder dins del vestidor, ser un bon company. En canvi, a l’Albert el seu coneixement del joc potser no sempre és tan visible des de fora, però defensivament és un ordinador. Sap tot el que passa: si hi ha un bloqueig indirecte, un directe, si ha de fer una falta o una feina concreta per a l’equip. Això també és formació. Amb el tema dels Estats Units passa una mica el mateix. Hi haurà jugadors a qui els anirà bé marxar-hi per aprofitar una oportunitat, i està bé. També hem tingut jugadors aquí que no han acabat arribant al primer equip perquè no els hem pogut donar els minuts o per molts altres motius. Per tant, jo ho miro de manera positiva. La Penya ha d’adaptar el seu model quan els jugadors arriben als divuit anys, però no hem de deixar de creure en el que fem. Al final, aquests jugadors que han viscut la Penya de petits, quan tornen, sigui amb vint-i-quatre anys, amb trenta o quan sigui, marquen la diferència al vestidor i a la ciutat. I això la gent d’aquí ho valora molt. Per exemple, l’Ian Platteeuw és de la Penya i ara està jugant als Estats Units perquè té una oportunitat que creu que no pot rebutjar. Segurament, aquest any aquí no hauria jugat gaires minuts al primer equip, que és el normal. Hauria seguit el camí habitual: el Prat, anar a poc a poc, l’U22 o el que toqués. Ara ho està fent a la universitat. No hi veig cap problema. És cert que ens ho fa una mica més difícil, perquè és diferent i perquè qualsevol canvi pot semblar negatiu al principi. Però crec que tot el que siguin oportunitats per als joves forma part també del que fem nosaltres. Els passos que fem aquí, acompanyant-los des de la Penya, continuen sent molt valorats. Per a qualsevol noi de quinze, setze, disset o divuit anys que és aquí, això és diferencial. El Karim López, per exemple, és un jugador mexicà molt bo i probablement pot acabar en posicions molt altes del draft. Ell sap que haver estat aquí l’ha ajudat a ser el jugador que és ara. Crec que d’això, la Penya n’ha de continuar fent bandera. Continuem tenint aquesta presència i estem trobant solucions i respostes per seguir endavant.”
-El retorn del Ricky i el seu lideratge dins l’equip han estat una de les grans notícies d’aquest any. L’adaptació ha estat tan fàcil com sembla des de fora?
–“Sí, molt, perquè és molt bona persona, a banda de ser molt bon jugador. I això és diferencial. Si el Ricky fos un jugador que hagués de demostrar qui és… Però és que això passa. N’hi ha que han jugat dotze anys a l’NBA i tenen una actitud altiva, de mirar els altres per damunt de l’espatlla. I en el cas d’en Ricky és tot el contrari. Després de l’aturada que va tenir, veure’l entrenar i jugar amb aquesta il·lusió… és que de vegades sembla que estigui debutant. I és increïble que haguem arribat a aquest punt i tinguem un jugador tan icònic. Al final, quants anys trigarem a tornar a veure un jugador del nivell del Ricky? Un base titular a l’NBA durant dotze anys, campió del món amb la selecció espanyola, un dels millors jugadors de la història del bàsquet espanyol… i el tenim aquí ajudant-nos. I, a sobre, vol jugar per la Penya. Pel nivell d’esforç i pel que transmet a la pista i a la gent que ho viu aquí, això és un luxe. No es pot explicar amb paraules. S’ha de venir, veure-ho i viure-ho, perquè realment ens ha tocat la loteria.
–En Ricky ha ajudat a situar la salut mental en un primer pla. Creu que el joves avui som més vulnerables en aquest aspecte?
-“Penso que això és una cosa que sempre ha passat. Tots aquests problemes sempre han existit. El que passa és que, com diu el Ricky —i m’agrada molt com ho explica—, abans reconèixer un problema d’aquests semblava una cosa de covards. Ara, socialment, està molt més acceptat i ja es comença a entendre que, en realitat, és un acte de valentia. Abans anaves a l’escola i hi havia tres persones que et maltractaven, però semblava que el problema el tinguessis tu. Com si el fet d’estar patint et convertís en el problema. Ara crec que la gent ja té més informació i més eines per identificar el que li passa, per demanar ajuda i per entendre que no està sola. En Ricky s’hi ha implicat molt, ha explicat la seva experiència i com n’ha sortit. I crec que transmet un missatge molt important: que cal ser valent per deixar-se ajudar. Fins que no identifiques el problema, l’arrossegues i ho passes malament. Ell mateix explica que va arribar a un lloc molt fosc perquè no havia demanat ajuda i s’ho anava guardant tot a dins. Per això crec que el missatge és molt potent per a qualsevol persona que pugui passar per una situació semblant: saber que no estàs sol, que hi ha gent que et pot ajudar i que demanar ajuda és positiu.”
-Vostè com gestiona la pressió?
-“ Sempre la gestiono igual: amb molta preparació. La pressió, al final, és la incertesa sobre què et trobaràs. En el meu lloc de treball has d’anar a guanyar partits i pensar què pots controlar i com pots preparar l’equip en tots els aspectes. Evidentment acabaràs perdent partits al llarg de la temporada; hi haurà bons i mals moments. Però el que importa és com et prepares i què transmets a l’equip. Per mi hi ha tres coses molt importants: la disciplina, la concentració i la lluita. La meva responsabilitat és que l’equip tingui recursos i ajudar-lo a competir. Normalment el jugador ja vol lluitar. La meva feina és trobar la manera perquè l’equip tiri endavant i perquè els jugadors tinguin eines per afrontar les situacions. Perquè al final, tots estem exposats, i és molt fàcil que quan les coses van malament o t’equivoques hi hagi molta pressió al voltant. Ens preparem per donar el màxim esforç, per transmetre-ho i per fer les coses col·lectivament, perquè és la manera que tenim acordada de competir. I, amb preparació, la pressió és relativa. És una pressió “bona”, la pressió que apareix perquè algú espera coses de tu, no aquella pressió negativa de sentir-te apurat o en un escenari complicat. Sempre poso l’exemple dels jugadors que diuen: “Nosaltres no tenim pressió; la pressió la té qui té una família que arriba justa o no arriba a final de mes”. Evidentment nosaltres també tenim pressió, però, posant-ho en context, la nostra és una pressió vinculada al rendiment esportiu. I això es treballa preparant-se, mentalment també. A mi també m’ajuden mentalment, com a tothom, per tenir més recursos i saber posar paraules a les coses. El que intento transmetre és que la qüestió no és si tens pressió o no, sinó com fas perquè aquesta pressió no t’afecti negativament i et mantingui actiu. Jo no puc arribar a un partit pensant: “I si no sé quan he de demanar un temps mort?”. Si ens fan un parcial de 7-0, jo sé perfectament que és un 7-0. Tot això és preparació. Tinc gent a la banqueta que m’ajuda i em diu: “Ei, 7-0, toca temps”. I després del temps mort ja tenim preparades dues o tres solucions que sabem que poden passar.Què fas quan tens un problema? Doncs si tens jugadors diferencials, els passes la pilota. Però si no hi són, has de tenir altres recursos. Tot això és preparació, preparació i més preparació. Pensar-hi, treballar-ho, ajustar coses. Durant l’any has d’anar buscant solucions constantment, i això és el que m’ocupa realment.
-Té xarxes socials? Com gestiona les crítiques?
–“Tinc xarxes socials, però no les utilitzo gaire. I, sincerament, no m’interessa gaire l’opinió d’algú que escriu un comentari dient que el Joventut ha tirat massa poc de tres. Perquè penso que no en sap. I si realment en sabés, probablement estaria treballant amb el meu staff, que per sort és molt bo i té molta experiència. Sempre hi haurà algú a qui no li agradarà en Dani Miret com a entrenador. Bé, què hi farem. Tothom té dret a opinar, sobretot quan ve al camp i ho fa amb respecte. El problema és que a les xarxes socials s’ha generat una situació on la gent pot dir autèntiques barbaritats sense que hi hagi conseqüències. Hi ha comentaris que directament no m’interessen i que no entenc com una opinió sana. A vegades gairebé em sap més greu per la persona que hi ha darrere amagada escrivint certes coses. També hi ha el perfil de qui creu que des de la grada no s’equivoca mai. És molt fàcil agafar el mòbil i dir: “Aquest entrenador és dolent perquè ha fet aquest canvi”. Però baixar aquí baix i prendre decisions és una altra cosa. Cal relativitzar-ho. A la nostra feina, fins i tot hi ha amenaces. M’ha passat que gent que aposta esportivament m’ha escrit per privat amenaçant-me perquè pensaven que jo havia influït en alguna aposta. El primer cop et sorprèn molt. Són coses que s’han de controlar perquè no és normal que passin. Crec que això encara és més perillós quan ets adolescent o estàs en una etapa vulnerable. Si ho trasllado a quan jo tenia la vostra edat, veig les xarxes com una arma molt perillosa, amb una barreja de covardia i anonimat que pot fer molt mal.”
-Això afecta especialment els jugadors joves?
-“Sí, perquè els jugadors joves estan en un procés molt més vulnerable. Quan jugues bé tres partits, de seguida et diuen que aniràs a l’NBA, i és fàcil creure-t’ho. I quan en jugues tres de dolents, et diuen que no tens nivell, o que t’han vist sortir de festa, o qualsevol barbaritat. Per això nosaltres intentem acompanyar-los. Quan fan tres bons partits, intentem que no s’ho creguin massa i confiïn en el procés. I quan en fan tres de dolents, exactament igual. No hi ha cap jugador que jugui bé cada partit. Quan ets jove, això afecta molt més. Jugues un mal partit i sembla que s’acabi el món. I no és veritat. És un tema molt seriós, molt perillós i molt difícil de gestionar en determinats moments de vulnerabilitat.”
-Des que va començar, ha canviat la teva manera d’entrenar o de gestionar el vestidor?
-“Sí, ha canviat. I crec que avui dia un entrenador ha de tenir capacitat per entrenar molts tipus diferents de vestidors i de jugadors. Com més perfils siguis capaç de gestionar, millor carrera faràs. Jo tinc la meva manera de ser, però el meu objectiu és treure el màxim rendiment de cada jugador. Pots tenir veterans, joves i jugadors en un punt intermedi de la seva carrera. No tots tenen les mateixes necessitats ni necessiten el mateix tracte. Ara bé, tots mereixen el mateix respecte. Sempre he pensat això. Tant si entrenava nens de catorze anys com ara. Si un jugador és molt bo però va d’estrella, això és una cosa que no m’ha agradat mai. No m’agraden els jugadors que es pensen que són més bons del que són. Hi ha unes normes que són iguals per a tothom: el respecte als companys, al físio, a l’equip… És igual si fas vint punts o en fas dos. La clau és connectar amb cada persona. Igual que passa amb els professors. Hi ha jugadors que necessiten una manera concreta de motivació i d’altres que, si els tractes igual, els enfonses. La feina és trobar la millor manera de connectar amb cadascun i treure’n el màxim rendiment.
-Què pesa més: la confiança o el talent?
-“El talent sense confiança no serveix de gaire. Però la confiança sense talent tampoc. El que és important és trobar l’equilibri i posar aquest talent al servei de l’equip. Per mi la confiança va molt lligada a saber què has de fer. Quan un jugador sap què ha de fer, el seu talent impacta molt més. I això també és feina de l’entrenador: donar eines perquè el jugador entengui quan ha de tirar, quan ha de passar i què necessita l’equip en cada situació.
-Quines diferències veu entre el bàsquet masculí i el femení?
-“ Crec que la Penya ha fet una passa molt important en el bàsquet femení, tant en la formació com en el projecte del primer equip. Tot ha anat molt ràpid i els equips de base han aconseguit competir molt bé molt aviat. Pel que fa al joc, crec que hi ha una diferència sobretot física i de velocitat, i això fa que el bàsquet femení tingui unes característiques diferents. Veig molta importància en les solucions tàctiques, en el timing i en l’execució col·lectiva. En el masculí hi ha jugadors que, pel físic o l’atletisme, poden generar avantatges de manera molt directa. En el femení, moltes vegades el joc col·lectiu i les solucions tàctiques tenen encara més pes. Però el talent és exactament igual. Hi ha jugadores amb un talent impressionant.”
